Si hi ha algun tema que resulta apassionant és el de la nostra galàxia, la Via Làctia. El motiu pel qual em resulta tant interessant és ben simple: la galàxia on som és un conjunt de diversos objectes que conviuen, interactuen i es reciclen, aprofitant les oportunitats que es donen els uns als altres. Podriem dir que es tracta d’ un ecosistema viu, però a nivell astronòmic. I la seva relativa proximitat ens permet estudiar el que pot passar a d’ altres galàxies molt llunyanes.
Ara bé, hem de ser molt modestos a l’ hora de treure conclusions. Si alguna cosa ens ha demostrat la història és que l’ astronomia sempre ens acaba sacsejant, i allò que semblava evident pot acabar essent fals.

Quant temps fa que coneixem la galàxia?
Us sorprendria si us digués que fa menys d’ un segle?

Durant la història de la humanitat, homes i dones han aixecat els ulls al cel, i s’ han fet moltes preguntes que eren difícilment satisfetes. Moltes de les inquietuds tenien a veure amb aquests punts brillants que hi ha en el cel de nit. Però també hi ha d’ altres coses que podem observar-hi i que ens fan sentir meravellats. Un d’ ells es la visió de la Via Làctia.

La podem veure a ull nu, sobretot a l’ estiu, que és quan a l’ Hemosferi Nord la tenim a sobre del nostre cap durant una bona part de la nit. Però tot i que a l’ antiguitat ja es coneixía, no se sabia què era. Els humans tendim a explicar amb màgia o religió aquelles coses que no sabem explicar amb ciència, i la Via Làctia no va ser un cas especial.

QUÈ ÉS LA VIA LÀCTIA?

L’ explicació més propera al món occidental és la referència dels grecs, que a la seva mitologia van recollir com es va formar: diu la història que Zeus va tenir un fill amb una humana, Alcmena, i que el mateix Zeus va dipositar al seu fill al costat de la seva esposa Hera, mentre aquesta dormia, per que sense adonar-se amamantés al nadó Heracles, per potenciar la seva deitat. De sobte Hera va despertat, i en veure aquell nen enganxat al seu pit, se’n va desfer d’ un cop de mà, mentre la llet del seu pit vessava i es convertia en la Via Làctia.
Jo diria que aquesta creença era poc creíble, però el que si és cert és que fins al segle XVII ningú no va estar en condicions d’ explicar què era allò que es veia en el cel estival.
I qui ens ho va venir a explicar? Ni més ni menys que Galileu Galilei. Quan per primer poc va encarar el seu modest telescopi en direcció a la Via Làctia, es va poder meravellar mentre descobria que aquell nuvolet blanquinós estava fet de milers i milers d’ estrelles, massa petites o poc brillants com per ser distingibles a ull nu. Però el nom de Via Làctia va quedar per sempre.

Els misteris de l’ astronomia són perdurables. En aquest cas hem d’ avançar fins al segle XX per donar una passa més endavant. És cert que amb les millores tècniques i d’ instruments que van anar fabricant després de Galileu, els humans van anar fent descobriments espectaculars: nebuloses, cúmuls d’ estrelles, cúmuls globulars, estrelles dobles… I la zona més rica semblava ser aquest nuvolet que estem tractant aqui. Ara bé, per la resta del cel hi havia moltes nebuloses, i especialment algunes de forma allargada: les nebuloses elíptiques.
Els astrònoms es preguntaven el per què d’ aquesta distribució tant curiosa d’ aquests objectes.

Al segle XX (1925), l’ astrònom nord-americà Edwin Hubble, fent servir el telescopi Hooker de l’ observatori de Mount Wilson (el més gran en la seva època) va advertir una cosa inusual: va poder distingir estrelles dins d’una d’ aquestes nebuloses elíptiques. La nebulosa era la més gran coneguda: l’ Andròmeda. Però una sorpresa encara més gran va suposar el resultat de calcular la distància a una d’ aquestes estrelles. Li va resultar que estava a uns 900.000 anys llum de distància de la Terra. No podia ser!!!!! Els objectes més llunyans estaven com a molt a unes desenes de milers d’ anys llum. Sols hi havia una explicació: aquella nebulosa d’ Andròmeda estava molt més lluny que tot el que coneixiem, i les seves estrelles eren diferents a les nostres. Va sorgir el concepte d’ Univers-illa, batejat per Emmanuel Kant molts anys abans, actuant com un visionari sobre la naturalesa d’ aquells objectes que, a més d’un, ja feien sospitar que estaven formats per estrelles.
La Via Làctia era un Univers-illa, amb les seves estrelles, nebuloses, cúmuls…, i Andrómeda era un altra Univers-illa, que conteniat tots aquests objectes, però que eren seus. I entre ambdós Universos-illa hi havia una distància inimaginable. També es va obrir la porta a sospitar que totes les nebuloses elíptiques eren en realitat Universos-illa o, com més endavant es van anomenar, galàxies. L’ Univers es va fer de sobte molt, molt, molt més gran.

Potser mai no us heu parat a pensar que significa “galàxia”. Ve del grec “galactos” que significa “llet”. Això era una forma de dir que aquests núvols recent descoberts eren el mateix que la Via Làctia. I quan parlem de la nostra galàxia, la Via Làctia, estem barrejant els dos noms: el grec (Galactos) i el llatí (Via Làctia). Podriem dir que estem repetint el concepte “camí de llet”.

Poc temps després, al 1929, Hubble va mesurar la velocitat de les galàxies, i es va adonar que se separaven les unes de les altres, i que les que més ràpid ho feien eren les més llunyanes. Havia nascut el concepte d’ un Univers en expansió.

COM ÉS LA VIA LÀCTIA?

Però tornem a la nostra galàxia. Quina forma té?. Segons les darreres informacions, és una galàxia espiral barrada. És a dir, té uns braços espirals que parteixen del seu centre, però el centre té forma no puntual, sino d’ una barra cilíndrica. Aquí teniu la seva representació:

El que podem veure a la nostra galàxia són vàries coses:

• uns nuvolets rosadets: són les nebuloses, fetes de gas i pols interestelar. Aquí neixen noves estrelles, que viuran i moriran, i quan ho facin, tornaran el material a l’ Univers en forma de nebulosa planetària o d’ explosió de Supernova, per seguir reciclant els elements.
• unes zones blanquinoses: són les estrelles. N’ hi ha tantes que no es poden veure una a una. La galàxia conté proximadament 300.000 milions d’ estrelles.
• unes zones fosques: núvols de gas i pols
• un nucli molt brillant: n’ hi ha moltes estrelles juntes, el que fa que sigui una zona d’ alta radiació i que pot dificultar l’ existència de vida al voltant d’ aquestes estrelles. En el centre mateix hi ha Sagitari A, el nostre forat negre supermassiu, al voltant del qual orbita la galàxia sencera, donant una volta cada 230 milions d’ anys.
• grups d’ estrelles molt apretades: els cúmuls globulars, que segons alguns models, podria tractar-se dels nuclis d’ antigues galàxies satèl·lits de la nostra, que va acabar canibalitzant la Via Làctia.

Nosaltres estariem a dos terços del centre de la galàxia, en una zona relativament tranquil·la, dins d’ una estructura enorme. Es creu que el diàmetre de la Via Làctia és d’ uns 100.000 anys-llum. Tot està massa lluny de nosaltres!

Però el que també sabem és que hi ha coses que no podem veure ni detectar: una és la matèria fosca, que envolta la nostra galàxia i fa que les estrelles no surtin disparades degut a la seva velocitat de gir al voltant del centre galàctic. I l’ altra és l’ energia fosca, que empeny les galàxies per anar-les separant cada cop més les unes de les altres. Tot i tenir pistes de la seva existència, no podem encara mesurar-les ni saber de què estan fetes.
Qui sap si tu mateix@ podràs descobrir-ho en un futur!!!