Quan mirem al cel de nit, si tenim la sort de que no hi hagi núvols i estem lluny de la ciutat, admirarem l’ espectacle indescriptible de la infinitud de punts brillants que hi ha en el cel. Això que veiem són estrelles, i més coses que de cops no sabem.

Les estrelles que veiem, semblen estar totes a la mateixa distància, com si estiguessin enganxades en un sostre fosc que ens cobrís. Però no és així. Cada estrella està a una distància diferent de nosaltres, i la seva brillantor no vol dir que l’ estrella sigui realment més gran i més brillant, sino que pot passar que una estrella que sigui molt brillant quan la veiem, en realitat sigui més petita que d’ altres, però que estigui molt més a prop de nosaltres i així es vegi més brillant.

És el cas de Sirio, l’ estrella més brillant del cel, que és sols una mica més gran que el Sol, però a l’ estar bastant a prop de nosaltres, destaca molt respecte d’ altres estrelles que estan més lluny.

Si tenim una nit sense lluna, hi ha tantes estrelles en el cel que es fa evident la necessitat de buscar la manera de poder orientar-se i reconèixer-les. Això ja ho van fer els antics humans. I per orientar-se van fer servir uns dibuixos imaginaris en el cel: les constel·lacions. Si busqueu en el menú d’ aquesta web l’ apartat de constel·lacions, podreu descobrir totes les que hi ha en el cel.
Però anem a parlar d’ estrelles, per que no totes són iguals. I, per començar, hem de saber què és una estrella.

Què és una estrella?
Hem d’ imaginar que una estrella és una esfera de gas. Però una esfera de gas molt, molt i molt gran. Està clar que l’ estrella més propera a nosaltres i la més fàcil d’ estudiar és el Sol.

Però, què sabem del Sol?
La nostra estrella té diferents capes, com si es tractés d’ una ceba. A la capa més profunda l’ anomenem “nucli”. És aquí on el Sol arriba a les temperatures més elevades. Són aproximadament uns 15 milions de graus centígrads. A aquesta temperatura, els àtoms d’ Hidrògen, que és l’ element químic més comú a l’ Univers, es converteix en àtoms d’ Heli 2, i en aquest canvi s’ emet moltíssima energia, com de contínues explosions atòmiques. És l’ energia del Sol.
Aquesta energia que neix en el seu nucli, intenta obrir-se camí per les capes superiors, però hi ha tant material envoltant el nucli que li és molt difícil passar. L’ energia del Sol tarda un milió d’ anys en arribar a la seva superfície! I mentre ho fa, es produeixen en el seu interior uns corrents semblants als que podem veure en una cassola amb aigua i fideus posats al foc de casa. Veiem que els fideus surten a la superfície, però tornen a enfonsar-se ràpidament, formant uns anells giratoris dins de la sopa bullint. Això és el que més o menys passa dins del Sol, però sense fideus!

Curiosament, a la part externa del Sol, la seva superfície, la temperatura és de 6.000 graus centígrads, molt més baixa que al seu nucli. L’ anomenem fotosfera, i de cops hi trobem zones més fosques, a les que donem el nom de “Taques Solars” i que són parts on la temperatura és una mica inferior (uns 4.000 graus). Aquestes taques apareixen i desapareixen, i no són sempre al mateix lloc, ni són les mateixes. Però per sobre de la superfície hi ha la Corona Solar, amb gasos enrarits que poden arribar a mig milió de graus de temperatura.
Tot i ser tant a prop nostre, el Sol no deixa de ser un gran misteri en molts aspectes.

Com es va formar el Sol?
El Sol va néixer d’ un núvol de gas que hi havia a l’ espai, i que estava format per les restes d’ una estrella molt més gran que va explotar fa milers de milions d’ anys enrera. Creieu que soc vident? NO. Doncs…., com puc saber això, si jo no hi era? Per les pistes que ha deixat. M’ explico: a la Terra hi ha molts elements químics que conformen les coses. Per exemple, per la nostra sang viatja un element que és el ferro, el nostres òssos estan fets de calci, els humans estem fents un 75% d’ aigua, que conté hidrògen i oxígen, la base de la vida és el carboni… Tots aquests elements químics (ferro, calci, oxígen, carboni…) sols es poden fabricar en un lloc: el nucli de les estrelles més grans que hi ha a l’ Univers. No hi ha cap altra fàbrica coneguda per a ells. Per tant, si a la Terra existeixen aquests elements, vol dir que en un remot passat una estrella els va fabricar, i quan va morir en una gran explosió, va enviar aquests elements a l’ espai, formant un núvol de matèria que va començar a ajuntar-se per la força de la gravetat fins a compactar-se tant com per formar una estrella i un núvol al seu voltant en el van anar apareixent els planetes coneguts. Sense una estrella que hagués fabricat i hagués mort, nosaltres no existiriem. Per això podem dir que estem fets de “pols d’ estrelles”.

El Sol és una estrella gran?
No, en absolut. El Sol és una estrella molt modesta. És gran si la comparem amb nosaltres, clar. Aquí sota podeu veure el Sol i la Terra, a la mateixa escala. Imagineu el tamany que tindria un ésser humà.

Tot és relatiu, i aquí ens podria semblar que el Sol és realment enorme. Però anem a buscar a continuació el Sol en una imatge que compara el tamany del Sol amb d’ altres estrelles conegudes del cel. I heu de tenir en compte que, aquestes estrelles que estan representades en aquesta imatge, les podem veure per la nit com petits puntets de llum enmig de la foscor.

Heu trobat el Sol?. Si, efectivament. És el de la dreta de tot. Un petit punt quasi imperceptible. Com seria aquí la Terra?, i nosaltres?
Si, amics meus… les estrelles poden ser molt grans. L’Univers és encara molt, molt, molt més gran i increíblement sorprenent.

El color de les estrelles
Probablement, mirant la darrera imatge us haureu fixat en una cosa: una estrella blava? Doncs si. Les estrelles són de colors. Van des del color vermell, al taronja, groc, blanc i blau. I, què ens diu el color d’ una estrella? Ens informa d’ una característica essencial: la seva temperatura.
I el nostre sentit comú ens pot fer pensar: – clar, la blava és la més freda…    ERROR!!!!
Curiosament per al nostre sentit comú, les estrelles blaves són les més calentes i energètiques i, en canvi, les vermelles són les més fredes.

I si reflexionem una mica ens adonarem que la natura ja ens informa d’ això. Quan mirem una llar de foc encesa, les flames són vermelloses ataronjades, però les brases són blanquinoses, per que la seva temperatura és la més elevada, i si encara arribés a més escalfor serien blaves. I que ningú es confongui amb la flama blava de les cuines. El seu solor és pel tipus de gas que les alimenta, no per aquest procés de canvi de temperatura.
Què ens despista quan pensem en els colors? El blau l’ associem al gel, i per tant al fred. Però curiosament, si investiguem una mica, ensa donarem de que el gel el veiem blavós justament per que la llum blava és la més energètica que hi ha. Tots sabem que la llum del Sol, aparentment blanca, es pot descomposar en diferents colors (l’ arc de Sant Martí). Cada un dels colors és una radiació diferent, i la blava està a la zona més energètica, capaç de penetrar en el gel fins amés profunditat i donar-li aquesta tonalitat blavosa.

A efectes pràctics, quan mirem al cel i veiem una estrella, fixant-nos en el seu color podemsaber quina temperatura té. Per exemple, el Sol és groc. Està a uns 6.000 graus C. Però una estrella com Sirio, que és blanca té una temperatura més elevada (uns 10.000 graus C).

A la imatge podeu veure que indica les temperatures amb una K al costat. Què vol dir això? La mesura està en graus Kelvin. L’ escala Kelvin comença a -273,15 graus centígrads. A aquesta temperatura se l’ anomena “zero absolut” i és la més baixa a l’ Univers. Per tant  zero Kelvin és -273 graus C. La manera de convertir els Kelvin a graus centígrads serà sumar 273 a la xifra en Kelvins.

El color de les estrelles pot variar al llarg del temps. El Sol, quan estigui pròxim a morir, es convertirà en una gegant vermella. Per tant, la seva temperatura disminuirà, a costa d’ inflar-se com un globus. Un globus tant gran que arribarà més enllà de l’ òrbita de la Terra, que es cremarà en el seu interior i desapareixerà. Afortunadament, encara falten uns 5.000 milions d’ anys per que això passi… Hi ha una gràfica que mostra l’ evol·lució de les estrelles. Es diu Hertzprung-Russell, i és arxifamós. Aquí el teniu:

És fàcil de llegir: les estrelles que estan a la diagonal del mig, anomenada “Main Sequence” o “Seqüència Principal”, són les estrelles que estan en el transcurs de la seva vida, com el Sol (podeu veure el Sol dins d’ aquesta línia). Les de la part de dalt a l’ esquerra són les més energètiques (blaves), i les de la part de baix dreta son les més fredes (vermelles, nanes marrons). Aquestes últimes són les que més amilions d’ anys viuen en la seqüència principals, per que consumeixen el seu combustible molt més poc a poc que les blaves.
Quan una estrella està a prop de gastar el seu combustible, s’ infla i a l’ expandir-se la seva densitat és més baixa, i es converteix en una estrella més freda i vermellosa (les gegants vermelles o super-gegants vermelles). El Sol s’ acabarà convertint en una gegant vermella. Per tant, quan això passi, el Sol sortirà de la seqüència principal i s’ anirà en el gràfic cap a la part de dalt a la dreta, on són les gegantes vermelles. Al cap de milions d’ anys, s’ anirà apagant, i sols quedarà el seu nucli, que anirà perdent l’ energia lentament, convertint-se en una nana blanca, que la farà desplaçar en el gràfic cap a la part de baix a l’ esquerra. Finalment, s’ apagarà en milers de milions d’ anys.
Això que vol dir?: que les estrelles tenen diferents edats, viuen diferents temps i estan a diferents distàncies. I les estrelles que coneixem estan dins de la nostra galàxia, la Via Làctia, que calculem que té uns 300.000 milions d’ estrelles.
A l’ Univers conegut s’ estima que s’ han descobert uns 2 bilions de galàxies. Si són com la nostra, feu càlculs per saber quantes estrelles hi ha. I si cada estrella té un promig de planetes com la nostra…. imagineu.