El sistema solar consisteix en el Sol (l’ estrella central), una família de 8 planetes, més de 200 satèl·lits (o llunes), milers d’ asteroides i cometes i centenars de planetes nans.

La responsable de l’ existència del sistema solar és l’ estrella que hi ha en el seu centre, i que anomenem Sol. Gràcies a ella, hi ha llum, calor i la vida.
Els planetes, asteroides i cometes viatgen al voltant del Sol, que ho coneixem també com “orbitar” al Sol. El Sistema Solar té una forma el·líptica o d’ou, i està dins d’una galàxia coneguda com la Via Làctia.

 

El Sistema Solar interior està format pel Sol, Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Únicament dos d’ aquests planetes tenen satèl·lits: la Terra, que té la Lluna, i Mart, que en té dos: Phobos i Deimos.

Els planetes de sistema solar exterior són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Aquests planetes tenen moltíssims satèl·lits: Júpiter en té 79, Saturn un total de 82, Urà arriba a 27 i Neptú 14.

Molts astrònoms creuen que el sistema solar es va formar fa 4.500 milions d’anys. Molt més tard després de que l’ Univers naixés…

El Sol és l’objecte més gran del Sistema Solar; conté més del 99.8% de la massa total del sistema solar. La temperatura al Sol és d’aproximadament 15.600.000 de graus Celsius en el seu nucli.

Els 8 planetes són la part principal del nostre Sistema Solar. Cada planeta té unes característiques diferents. Voleu veure’ls un a un?. Doncs som-hi!:

ELS PLANETES DEL SISTEMA SOLAR

Mercuri és el planeta més proper a el Sol, i el vuitè més gran. Està molt calent (420 graus C.), però únicament la part que està il·luminada pel Sol. La banda que està fosca (on és de nit) està molt freda (-180 graus C.). S’ assembla molt a la Lluna, per que està ple de cràters (forats). Aquests cràters es produeixen quan una pedra que viatja per l’ espai (meteoroid) s’ acosta massa al planeta, se sent atret per la seva força de la gravetat, i acaba caient i xocant amb el planeta.

Venus és el segon planeta més proper al Sol, però curiosament, és el més calent de tots (més que Mercuri!). El seu tamany és molt semblant al de La Terra, el planeta en el qual vivim els humans. Ara bé, no s’ hi assembla en res més, per que Venus és un autèntic infern: està envoltat de gasos verinosos per als humans, formant una atmòsfera irrespirable, que a més a més reté els rajos de Sol i fa que el planeta cada cop estigui més i més calent, arribant a 520 graus C. Per que us feu una idea, el forn de casa, quan fem una pizza, està sols a 200 graus, i ja veieu què li passa a la pobre pizza si la deixem més estona de la necessària. Fins fa no gaire, no sabíem que hi havia sota d’aquests núvols, per que cobrien tot el planeta sencer. Ara, després d’enviar robots en forma de naus espacials que han aconseguit aterrar en el planeta i viure poc més d’ una hora sobre la seva superfície, sabem que està ple de volcans en erupció, que escupeixen lava i fan del planeta un lloc inhòspit. Les naus, després d’ aquesta hora, hora i mitja, literalment es desfan a la seva superfície.

La Terra és el planeta on vivim els humans. Però això fa poc que és així. La Terra té una edat de 4.500 milions d’ anys, i nosaltres hi som, que sapiguem, des de fa uns 2 milions d’ anys. Per tant, no podem dir, ni molt menys, que és el nostre planeta. Podríem dir que el planeta ens permet viure-hi. Però per seguir tenint dret a fer-ho, necessitem acomplir una sèrie de regles:

• ésser respectuosos amb la natura
• no contaminar
• no destruir-nos mútuament amb guerres
• col·laborar tots junts per fer del món un lloc millor

Crec que no estem fent gaire bé els nostres deures. Tenim moltes coses a millorar. No ho creieu així?
La Terra té un satel·lit: la Lluna. Una roca gegantina que li dona una volta un cop cada 29 dies. Al donar-hi voltes, fa que de cops la veiem totalment il·luminada pel Sol (Lluna Plena), però d’ altres cops la veiem mig il·luminada (quart creixent o quart minvant) i fins i tot, quan està entre nosaltres i el Sol no podem veure-la (Lluna Nova). Són el que anomenem: fases de la Lluna.

La Terra és l’ únic planeta conegut on existeix la vida. Estem a la distància correcte del Sol per disposar d’ una temperatura adient, i l’ existència d’ aigua a la seva superfície combinada amb l’ atmòsfera fan que hagi pogut evolucionar la vida des de les espècies més simples fins a les més complexes.
Potser no ho sabies, però quan ens banyem al mar a l’ estiu, ens estem banyant en aigua que va venir de l’ espai. Segons els models més ben valorats, l’ aigua va arribar a la Terra provinent dels cometes. Per tant, ens estem banyant en aigua de cometa!

Mart és el quart planeta més proper al Sol, i l’ últim dels que pertanyen al Sistema Solar interior. És un planeta de color vermellós, degut a la quantitat d’ òxid que conté la seva superfície. És un planeta desèrtic, però ens dona pistes de que fa milions d’ anys potser s’ assemblava a la Terra, amb rius, mars i muntanyes. Què va fer que canviés? No se sap del cert, però si que podem mesurar que cada any que passa, la seva atmòsfera es va fent més i més prima, i es tracta d’ un planeta agonitzant. Té molt a veure el camp magnètic del planeta, que és un embolcall que a la Terra ens protegeix de la radiació que ve del Sol. Si no existís el camp magnètic, la nostra atmòsfera seria “escombrada” i moririem tots. I a Mart el camp magnètic és molt dèbil.
Malgrat tot, moltes missions espacials han viatjat a Mart, a la recerca de vida en aquest planeta. Potser sota terra aconsegueixin trobar encara vida bateriana, protegida de la radiació solar.

Quan veiem imatges de Mart, dues coses destaquen per sobre de la resta: la Vall Marineris, una enorme vall que creua un terç del planeta, i que té penya-segats de 7.000 metres d’ alçada, i també una muntanya enorme que en realitat és un volcà. Estem parlant del Mont Olimp, que arriba a una alçada tres vegades més gran que la muntanya més alta de la Terra (Everest), assolint els 24.000 metres d’ alçada. Actualment és un volcà apagat.

D’ altres coses molt interessants de Mart són els seus casquets polars, amb aigua congelada, i també les turmentes de sorra que de cops cobreixen totalment el planeta i deixen la seva superfície fosca com la nit.
Mart és un planeta espectacular, i que de ben segur ens reserva moltes sorpreses…

Júpiter està molt més lluny del Sol, a una distància de 778 milions de kms. És el planeta més gran del sistema solar, i està composat de gasos i un nucli metàl·lic. Núvols de 7.000 kms d’ alçada cobreixen el planeta, formant remolins, huracans i tota mena de figures a la seva superfície visible. Dominen l’hidrògen, heli i amoníac, però també s’ hi ha trobat aigua. Té un camp magnètic molt potent, capaç de destruïr l’ electrònica de les naus espacials que s’ hi acosten massa, especialment per les seves zones equatorials. Al seu voltant hi ha desenes de llunes, entre les que destaquen 4 bastant grans, i que va descobrir Galileu Galilei quan per primera vegada va orientar un telescopi cap a Júpiter, per allà l’ any 1609. Es tracta d’ Ío, Europa, Ganímedes i Callixto. Tres d’ aquestes llunes tenen oceans interiors, sota la closca de la superfície. Algunes d’ elles tenen tanta aigua que n’ hi ha més que a tots els mars de la Terra. Qui sap si podrien contenir vida…
El més destacable de Júpiter és la seva espectacular Gran Taca Vermella, un huracà que té el tamany de dos planetes Terra sencers, i que fa més de 300 anys que existeix.

Saturn és el segon planeta en tamany, també format per gasos, i el més espectacular de tots. Té uns anells que l’ envolten i li ofereixen un aspecte màgic. Podem veure aquests anells fàcilment des de la Terra, per que tenen una gran brillantor. La raó de que siguin tant visibles és que estan fets de petits bocins de pedra i de gel. Es pensa que una lluna de Saturn va esclatar, i les seves restes van quedar orbitant al planeta, formant els seus anells.
Saturn té moltes llunes, però algunes d’ elles són increíbles. La més gran, Tità, té fins i tot atmòsfera (descoberta per Josep Comas i Solà, astrònom català que va ser el Director de l’ Observatori Fabra de Barcelona i un gran divulgador), i és més gran que el planeta Mercuri. Les naus que l’ han visitat han descobert que té oceans a la seva superfície, però no son d’ aigua, sino d’un compost químic que es diu metà. Encelad és una altra de les llunes de Saturn, que té géisers d’ aigua (columnes de vapor d’ aigua gegantines) que escapen a l’ espai des del seu interior, on es creu que hi ha un oceà d’ aigua calenta.
A Saturn també hi ha turmentes i aurores boreals. No som capaços de fer-nos una idea de les meravelles que hi ha en aquests astres. Però…. us imagineu el paisatge que podriem veure si estiguessim a una de les llunes de Saturn i miréssim al cel de nit, mentre el planeta Saturn surt per l’ horitzó?

Urà va ser el planeta descobert per primer cop amb un telescopi. Tots els anteriors eren visibles amb els nostres ulls, com si fossin estrelles a la nit. Però Urà va necessitar de la casualitat per que William Herschel, la nit del 13 de març de 1781, el trobés mentre observava el cel des del seu jardí de casa, al núm. 19 de New Kings Street, en el poble de Bath (Anglaterra). De fet, quan el va observar, es pensava que es tractava d’ un cometa. Però els seus colegues van començar aviat a sospitar de que en realitat era un nou planeta.
El que sabem ara d’ Urà és que gira al voltant del Sol, inclinat. De fet, està tant inclinat que sembla que estigui “rodant” al voltant del Sol. Es creu que un astre molt gran va col·lisionar amb ell quan s’ estava formant el sistema solar i el va fer inclinar tal i com està ara. En els inicis del sistema solar van haver-hi moltes col·lisions. Una època complicada per que pogués aparèixer la vida.
A Urà, junt amb Neptú, se’ls coneix com els gegants de gel. No per que estiguin formats de gel, sinó per la freda temperatura que hi ha a distàncies tant allunyades del Sol (-205 graus C.). També és un planeta gasós, amb hidrògen i heli, però conté amoníac, metà i aigua. Mostra un color blau turquesa. Únicament una nau espacial s’ hi ha acostat una mica: la Voyager 2. Per tant, tenim molt poques imatges de qualitat d’ aquest planeta. El que si sabem és que té anells. De fet, els quatre planetes gasosos tenen anells, però únicament podem veure els de Saturn, per que al ser de gel brillen tant que els podem observar des de la Terra amb un petit telescopi.

Neptú va ser descobert gràcies a les matemàtiques. Quan van començar a fer els càlculs per determinar l’ òrbita d’ Urà al voltant del Sol, es van adonar de que alguna cosa desviava lleugerament a Urà. Sols podia ser un altre planeta de mides grans que l’ afectés amb la seva força de gravetat. Van fer cálculs, i Le Verrier, un matemàtic francès, es va posar en contacte amb l’ observatori de Berlí per comunicar-los els seus càlculs sobre on preveia que havia d’ estar aquest misteriós planeta desconegut. A la primera nit de buscar-lo, el van trobar molt a prop d’ on havia indicat Le Verrier. Havien descobert a Neptú!
Aquest planeta, gasós i gegant, s’ assembla bastant a Urà, tant en tamany com en composició. Ara bé, té turmentes molt actives, i fins i tot amb grans descàrregues elèctriques (llamps) i aurores polars. És encara un gran desconegut, com passa amb Urà, per la manca d’ exploracions amb naus espacials.

Els asteroides són roques que viatgen per l’ espai orbitant al Sol i, en la majoria del casos, entre l’ òrbita de Mart i Júpiter, anomenant aquesta zona “el cinturó d’ asteroides”. Actualment, es creu que són roques que no van acabar de consolidar-se per formar un planeta, i han quedat vagant en un gran nombre pel sistema solar. Hi ha milers d’asteroides coneguts i molts asteroides desconeguts també. De fet, cada dia se’n troben de nous, i alguns d’ ells creuen l’ òrbita de la Terra, pel que resulten perillosos. Alguns d’ ells ja van col·lisionar amb el planeta Terra en el passat. Aquests que es creuen amb la Terra tenen el nom genèric d’ objectes Apolo.

(si teniu curiositat per veure quants es van descobrint continuament, podeu entrar a la web del Minor Planet Center, que registra els objectes menors del sistema solar: https://www.minorplanetcenter.net/      Aquí, a la pàgina principal, podeu veure el nombre d’ asteroïdes descoberts en el darrer any, i moltes altres xifres interessants)

Un dels asteroides més coneguts, per la perillositat que suposa, es diu Apofis. El proper any 2029 s’ acostarà molt a la Terra, i amb un tamany d’ uns 340 metres de diàmetre, podria provocar un cataclisme continental si impactés amb el planeta. Es calcula que passarà a 31.000 kms de nosaltres, és a dir, una desena part de la distància Terra-Lluna. Però segons els darrers càlculs, la nit del 13 d’ abril de 2029 un punt petit cada cop més brillant passarà molt a prop de nosaltres, oferint un espectacle únic, sense provocar cap destrossa. Espero poder veure’l!

 

Els planetes nans van ser anomenats així l’ any 2006, quan la UAI (Unió Astronòmica Internacional) va haver de posar ordre en el sistema solar, donada la quantitat de planetes menors que s’ estaven trobant més enllà de Neptú. Formen l’ anomenat cinturó de Kuiper. Planetes com Haumea, Makemake, Sedna, Eris, etc. van aparèixer en els nostres llibres d’ astronomia. Va ser en aquella reunió de l’ UAI que Plutó, per les seves característiques, va ser destronat i va passar a la llista del planetes nans. Cosa que no va semblar agradar gaire als seus descobridors: els nord-americans.
A aquests planetes els coneixem també com planetes transneptunians. Alguns d’ ells tenen forma esfèrica, però d’ altres tenen formes estranyes.

 

Els cometes són una barreja de gel, aigua i gasos congelats. Tenen tres parts diferenciades, el nucli, el coma i la cua d’ions. Els cometes també orbiten al voltant del Sol, però en òrbites molt excèntriques (allargades), que provoquen que alguns d’ ells tardin molts anys en donar una volta i tornar a ser visibles. Un dels més famosos és el cometa Halley, que va passar al 1986, i que no tornarà fins 76 anys després. Es creu que els cometes van ser els portadors d’ aigua al sistema solar, i n’ hi ha milions en una zona que envolta els confins del sistema solar, coneguda com el núvol d’ Oort. De tant en tant, un es desenganxa d’ aquesta zona, es precipita cap al Sol, i si és capaç de donar-li la volta sense desintegrar-se, pot convertir-se en un cometa periòdic.
És quan s’ acosten al Sol que, per l’ escalfor que reben, el gel es desfà i els gasos de l’ interior escapen, formant la cua tant espectacular que podem veure-hi.