Canis Major (o Gos Gran) és una constel·lació no gaire gran (43èna en extensió). És una constel·lació que sembla seguir, en el seu recorregut al cel a causa de el moviment diürn, al «Gran Caçador», Orió. La seva estrella més brillant és Sirius (α Canis majoris) que en realitat és un estel binari; Siri A és un estel blanc i Siri B és una nana blanca. Té una magnitud de -1,46 (la més brillant del firmament) i es troba a 8,7 anys llum (és una de les més properes). Els objectes astronòmics de major rellevància en la constel·lació són: els cúmuls oberts M41 i NGC 2362; les galàxies espirals barrades NGC 2280 i NGC 2217; dues galàxies en interacció NGC 2207 i IC 2163; i una nebulosa d’emissió NGC 2359 «Nebulosa del Casc de Thor».

MITOLOGIA

Hi ha diverses històries relacionades amb el Gos Gran:

• Laelaps, un gos que va ser regalat per Zeus a Europa, que va passar a diverses generacions posteriors fins que es va convertir en el gos de Cèfal. Durant la persecució de la guineu de Teumeso, va ser convertit per Zeus en pedra i després posat entre les constel·lacions.
• El gos d’Orió, va ser col·locat al cel a l’hora que el seu amo, ja que sempre havia estat al seu costat.
• La gossa Mera, d’ Icari i Erígone. Va trobar els cossos sense vida dels seus amos i amb els seus laments va atreure a gent perquè els donessin sepultura. Dionís la va posar entre les constel·lacions.
• L’estrella Siri, la més important del Gos Granr, el nom del qual significa «abrasador» i també coneguda com «l’estrella gos», és la més brillant de el cel nocturn, només superada en lluentor aparent per la Lluna i els planetes Venus, Júpiter i Mart. A causa de que durant l’estiu boreal és invisible, es pensava antigament que la seva energia se sumava a la de el Sol per produir els dies més calorosos o «dies gos» ( «dies caniculars»).