La fotografia astronòmica és la germana gran de la fotografia nocturna. Es diferència bàsicament d’ aquesta última en la necessitat de fer servir instruments específics, i una muntura a on configurar-los de tal manera que compensi la rotació de la Terra. Anem a veure quins són aquests instruments:

Telescopi
És el més conegut a nivell popular. Es tracta d’ un tub amb una combinació de lents i/o de miralls que permeten augmentar la imatge de l’ objecte que està apuntat amb ell. En l’ astronomia base, la més amateur, s’ utilitza per observar a través d’ ell, col·locant una lent al final del tub, que anomenem ocular, i mirant a través del qual podem observar l’ objecte. Quan utilitzem el telescopi d’ aquesta manera (visulament) ens veiem limitats per les característiques dels nostres ulls, que no poden acumular llum ni són gaire eficients captant colors quan la llum és dèbil. Per això fem servir la fotografia. Amb aquesta tècnica fotogràfica poder sumar llum, apilar-la i obtenir detalls que sense una càmera no podriem captar.

Càmera Principal
Quan fem fotografia, substituïm l’ ocular del telescopi per una càmera fotogràfica. Ja no mirarem a través del tub, sino que la llum anirà a parar a un sensor que la convertirà en impulsos elèctrics. Podriem tenir un tub de telescopi i una càmera fotogràfica amb un disparador de cable, però això ens presenta alguns problemes, donat que ens pot resultar complicat enfocar i enquadrar bé les imatges a través del visor de la càmera. Per aquest motiu, normalment connectarem la càmera a un ordinador portàtil que ens permetrà veure a través de la pantalla allò que arriba al sensor de la càmera principal. Les càmeres poden ser de diferentes classes, però aquelles que fem servir per fotografiar objectes molt dèbils del cel (espai profund) normalment seran refrigerades, per que a baixa temperatura les imatges que capta una càmera fotogràfica són de més qualitat.

Ja tenim els dos components òptics principals. Cal dir que entre el telescopi i la càmera es poden muntar filtres, bé de colors concrets (L-RGB) si es tracta d’ una càmera monocromàtica (en blanc i negre) o de banda estretra (Halfa, SII, OIII) que es fan servir per fotografiar des de llocs contaminats lumínicament per reduir la brillantor del cel. Però això ho podem tractar en un altra apartat, tot i que volia donar-vos una pinzellada.

Muntura
Diuen (i és cert) que la muntura és el component més important per a un astrònom. Una muntura de qualitat és essencial. Ja pots tenir el millor telescopi i la millor càmera, que si la muntura no és bona, no podràs fer res de res. Les muntures astronòmiques són de molts tipus, però per fotografia hauren de disposar d’ una muntura motoritzada en dos eixos i idealment amb Goto (un sistema que funciona amb encoders que et busca per si sol els objectes dèbils del cel nocturn). Les muntures poden ser equatorials o bé de forquilla. Unes i altres tenen els seus pros i contres, i també val a dir que cadascú té unes prioritats (segons experiències pròpies) i també depen de la utilitat a la que se les vulgui destinar unes seran més adequades que d’ altres. Un exemple: si vols dedicar-te a caçar exoplanetes, és millor una muntura de forquilla, per que no tindràs l’ inconvenient del pas del meridià.
Les muntures han de ser robustes (que puguin aguantar molt de pes a sobre sense vibrar) i amb una bona mecànica. Tot i que sovint, els astrònoms adquireixen muntures més econòmiques i se les tunegen, canviant determinats components interns (rodaments i engranatges) per uns de més qualitat.
Les muntures estaran connectades a un ordinador portàtil, normalment mitjançant un port sèrie /USB. Això permet control·lar la muntura des de l’ ordinador, i facilita bastant la feina. Aqui teniu les dues muntures base:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ja tenim un tub de telescopi, una càmera i una muntura. Malauradament, per molt bona que sigui la muntura, si tenim la càmera oberta captant llum durant 5 minuts, per exemple, molt probablement les estrelles que apareguin a la foto no seran puntuals, sino que semblaran una petita ratlla. Això passa per que és impossible que la muntura, amb les seves limitacions mecàniques, pugui compensar perfectament la rotació de la Terra de forma totalment sincronitzada. Aleshores…., com ho fem?
Necessitem dos components més: un petit tub de telescopi i una càmera addicional per a aquest tub. Al conjunt d’ aquests dos aparells els hi donem el nom de “autoguiat”.

Equip d’ autoguiat
Cal que sigui no gaire llarg, amb focal curta i molt lluminós. No és necessari que sigui de gran qualitat. Pot tenir cromatisme. A la part posterior, on aniría l’ ocular, s’ hi munta l’ altra càmera, més petita i de no tanta ressolució, però a poder ser, que sigui molt sensible a la llum (idealment monocromàtica). El tub d’ autoguiat es munta a sobre del tub principal del telescopi, amb unes anelles que permeten orientar-lo amb certa holgura, i la càmera també va connectada a l’ ordinador.

Finalment, el conjunt de l’ equip necessari per fer fotografia astronòmica d’ espai profund és una cosa semblant a això:

L’ equip d’ autoguiat serveix per marcar una estrella concreta que aparegui en el seu camp de visió (que veurem per la pantalla del PC gràcies a la càmera d’ autoguiat), i mitjançant un programa informàtic ens apareixerà una espècie de “diana” on li direm al programa que aquella estrella la mantingui tota l’ estona en el centre. El programa donarà intruccions a l’ ordinador per que enviï impulsos als motors de la muntura del telescopi, de tal manera que l’ estrella sempre estarà centrada. I mentre això passa, l’ altra càmera, la que està muntada en el tub principal, anirà captant la llum sense patir per que les estrelles surtin mogudes. És un seguiment continu de les desviacions que podria tenir la muntura si no portés l’ autoguiat.

I amb això acabo aquesta petita exposició de com funciona la fotografia astronòmica d’ Espai Profund. Si us hi emboliqueu, amb paciència, metodologia i aprenent dels errors podreu obtenir imatges com aquesta, feta per mi mateix des del Pirineu de Girona.