Jocelyn Bell va néixer el 15 de juliol de 1943 a Belfast, Irlanda. Va ser la major de quatre germans. Va cursar l’ensenyament primari en la seva Irlanda del Nord natal. El 1956, el seu pare (arquitecte) la va enviar a l’internat quàquer femení de Mount School, a la ciutat anglesa de York. L’ any 1961, Jocelyn va escriure a l’astrònom anglès Bernard Lovell, del radio observatori  de Jodrell Bank de Cheshire, perquè l’aconsellés què fer per dedicar-se a la radioastronomia. Lovell li va suggerir que estudiés Física o Electrònica, i així és com es va matricular a la Universitat de Glasgow i va obtenir la llicenciatura en Física, l’any 1965.

Posteriorment, va ingressar a la Universitat de Cambridge per tal de realitzar el doctorat. Es va incorporar a un equip format per cinc investigadors dirigits per Anthony Hewish, amb els quals va passar dos anys construint un radiotelescopi per observar els quàsars. En el 1967, analitzant dades preses pel telescopi va detectar uns senyals de ràdio massa regulars i ràpids com per provenir de quàsars. Amb Hewish van analitzar les dades i van descartar la seva procedència terrestre o de satèl·lits artificials o que fossin emesos per civilitzacions extraterrestres.

Van deduir que els senyals provenien d’estrelles molt massives que rotaven a gran velocitat. Les denominaren “púlsars”. A la primera senyal púlsar li van posar el nom (humorísticament) LGM (Little Green Men); avui se li coneix com CP 1919, tot i que s’hauria de dir estrella Bell.

L’ any 1969, Susan Bell es va incorporar a la Universitat Southampton, on va començar investigacions sobre astronomia amb raigs gamma;  i va impartir classes d’ astronomia amb raigs X a Londres, al Mullard Space Science Laboratory, amb l’ajut del satèl·lit britànic Ariel V.

En el 1974, Anthony Hewish i Sir Martin Ryle van rebre en conjunt el premi Nobel en Física (el primer donat a un treball astronòmic), gràcies a la descoberta dels púlsars, fet per Jocelyb Bell. El Jurat ni tan sols va considerar la possibilitat que aquests dos senyors compartissin el premi amb la veritable meritòria. Tampoc sabem que els agraciats hagin posat objeccions serioses a aquesta discriminació.

En el 1982, va ser nomenada investigadora de l’Observatori d’Edimburg, on es va dedicar a estudiar galàxies amb l’ajut del satèl·lit EX0SAT. També va assumir la direcció del telescopi James Clerk Maxwell, de Hawaii. En el 1989, va rebre la medalla Herschel de la Reial Societat Astronòmica de Londres pel seu descobriment dels púlsars.

A mi, personalement em recorda al personatge “chispita” de la Jodie Foster a la pel·lícula “Contact” basada en el llibre de Carl Sagan. Si no l’ heu vista, ja esteu tardant. És la meva pel·licula preferida.